La narrativa fantàstica i de ciència-ficció

La narrativa fantàstica i de ciència-ficció

 

A l’altra cara de la moneda, hi trobem la literatura fantàstica. En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques principals de la fantasia són les següents:

Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi (l’arribada dels extraterrestres, els humans ens podem clonar, tenim ordinadors tan potents que ens volen dominar...) i construeix la història sobre aquesta idea. En canvi, els autors de fantasia no fan servir aquest recurs de la hipòtesi. 

La narrativa realista

La narrativa realista

 

La narrativa realista les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones en el seu dia a dia, és a dir, quotidians. Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època. La meta de l’escriptor és intentar reproduir la realitat que l’envolta:

 

 

L'apostrofació

 

 

L'adjectiu

L'adjectiu

 

L’adjectiu és una categoria gramatical que ens explica les característiques o les qualitats del nom al qual acompanya. dins l’oració, L’adjectiu fa la funció de complement del nom, encara que també pot fer la funció d’atribut.

 

La concordança entre nom i adjectiu :

      

Les paraules en negreta són adjectius: es refereixen al nom al qual acompanyen i en completen el significat.

 

Els adjectius mantenen una relació de concordança de gènere i nombre amb el nom que complementen.

 

La posició de l’adjectiu:

       

Dins la frase, la majoria de vegades l’adjectiu se situa al darrere del nom que complementa o al darrere d’un verb copulatiu (ser, estar, semblar).

              

 En altres ocasions, podem trobar l’adjectiu col·locat al davant del nom. aquesta inversió té lloc quan:

• Quan es vol donar èmfasi al nom
• Quan es produeix un canvi de significat

Les formes de l’adjectiu:

 

En el primer exemple, l’adjectiu buit canvia de forma quan acompanya un nom femení. És un adjectiu de dues terminacions.

      

En el segon exemple, l’adjectiu amable manté la mateixa forma, tant si acompanya un nom femení com un de masculí. És un adjectiu d’una sola terminació.

 

 

 

 

 

La derivació

La derivació

 

Paraules són formades per un lexema, que conté el significat bàsic del mot, i per morfemes, que són aquells grups de lletres que afegits al lexema donen un significat concret al mot i la seva categoria gramatical (nom, verb, adjectiu, adverbi...). d’aquest procediment, en diem derivació.

Ara fixa’t en quins són alguns dels sufixos més coneguts:

 

La dièresi

        La dièresi

 

La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats.

 

    reüll               aigües                Suïssa               terraqüi

 

   En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:

 

  a. Quan cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi.
   
 qüestió      aqüífer      aigüera     pingüí

  És la situació de dièresi més fàcil; no presenta cap complicació, ni cal decidir entre diverses opcions, ni hi ha excepcions.

  Els grups gua, guo, qua, quo, però, no en porten mai, de dièresi.

 
 
 

La narració

La narració

Segur que t’has fixat que quan expliquem una successió de fets que ens passen o vivim, normalment, ho fem seguint un ordre cronològic (per ordre com han passat els fets).

Tema:

 Els personatges de les narracions s’han d’enfrontar a situacions diferents i reaccionen d’una manera particular. segons com siguin o en quin àmbit ocorrin podem dir quin tema o temes predominen en la història.

Argument:

L’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats.

Narrador:

Espai i temps:

Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. no obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu).

Personatges:

Els determinants

 

Els determinants

 

Distingim diferents tipus de determinants: l’article, els demostratius, els possessius i els anomenats quantificadors: els numerals, els quantitatius i els indefinits

 

L’article:

 

L’article determinat expressa que el nom al qual acompanya és algú o alguna cosa coneguda. Sempre se situa davant del nom.

 

Els possessius :

Els possessius indiquen una relació de pertinença o de parentiu del nom que acompanyen respecte a una persona.
Distingim entre possessius tònics i possessius àtons.

Formes dels possessius tònics són les següents:

Les formes dels possessius àtons són les següents:

 

 

 

 

Els possessius àtons s’utilitzen sobretot en les relacions de parentiu: mon pare, ta mare, sa neboda.

 

  A vegades fem un ús abusiu dels possessius. cal prescindir-ne quan no siguin necessaris:

→ Es renta les dents tres cops al dia.

 

Cal diferenciar entre la funció del determinant i el pronom. mentre que el determinant acompanya el nom, el pronom el substitueix:

 

Aquest llibre sembla molt interessant. → Aquest sembla molt interessant.

 

Agafo el teu llapis. → Agafo el teu.

 

 

Determinants quantificadors expressen quantitat en relació amb el significat del nom al qual acompanyen. són: els numerals, els quantitatius i els indefinits.

 

Els numerals:

 

Distingim diferents tipus: cardinals, ordinals, partitius, múltiples i col·lectius.

 

Cardinals: indiquen una quantitat exacta.

 

Les formes un i dos presenten flexió de gènere: un/una, dos/dues.

 

Ordinals: indiquen ordre. presenten flexió de gènere i nombre.

 

 

Quan es fa referència a nombres molt alts, s’acostuma a utilitzar el cardinal: cinc-cents aniversari.

fem les abreviatures dels ordinals de la manera següent:

Singular: afegim l’última lletra de la paraula a la xifra:

primera → 1a; tercer→ 3r; sisè → 6è.

Plural: afegim les dues últimes lletres de la paraula a la xifra: primeres → 1es; tercers → 3rs; sisens → 6ns.

 

Partitius:Indiquen una part del total. presenten flexió de gènere i coincideixen en moltes formes amb els ordinals.

 

 

Múltiples: indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa. 

 

 

 

Col·lectius: són noms en singular que indiquen diverses quantitats. coincideixen en algunes formes amb els ordinals femenins.

 

 

 Els quantitatius:

 

 

 

Els indefinits:

 

Els indefinits determinen la quantitat d’una forma molt imprecisa. per exemple: un dia, unes sabates, alguna vegada, qualsevol moment... les formes dels indefinits les classifiquem en:

 

 

Fixa’t que les formes qualsevol i tal només flexionen en nombre, però no en gènere. així, utilitzen la mateixa forma tant per al femení com per al masculí.

  Les formes mateix, mateixa, mateixos i mateixes no s’utilitzen mai com a pronoms. aquesta funció la fan els pronoms hi i en:

  Juga en un equip de bàsquet i és la capitana del mateix → incorrecte

  Juga en un equip de bàsquet i n’és la capitana → correcte

  Tal com hem vist que passava amb alguns determinants demostratius i possessius, alguns determinants numerals, quantitatius i indefinits, a més de la funció de determinants, poden actuar com a pronoms i substituir un nom:

Va ser la primera (determinant) noia que va arribar. → va ser la primera (pronom) que va arribar. 

Ho pot fer qualsevol (determinant) persona. → ho pot fer qualsevol (pronom).

Fa molta (determinant) calor. → fa molt (pronom) que no el veig.

 



La sinonímia i l'antonímia

                La sinonímia i l'antonímia

 

 

 La sinonímia:

 

En la unitat anterior vam estudiar que hi ha paraules que tenen més d’un significat, com ara coll, però en la llengua també trobem paraules que s’escriuen diferent, però que tenen el mateix significat o un de molt semblant.
Per exemple, got i vas: totes dues paraules volen dir un recipient de vidre, plàstic o metall, de forma cilíndrica, que fem servir per beure. La relació que hi ha entre aquestes dues paraules que comparteixen el mateix significat s’anomena sinonímia; per tant, direm que got ivas són paraules sinònimes.

Però els sinònims no sempre tenen un significat tan idèntic. Habitualment el significat és gairebé igual i té matisos diferents. per tant, no sempre es pot intercanviar un sinònim per un altre en un mateix context.
Per exemple, si busquem al diccionari de sinònims la paraula parlar, trobarem com a paraules sinònimes:
  
xerrar, xerrotejar, verbejar, barbollar, remugar, rondinar, enraonar, conversar, dialogar, discursejar...


Només hi ha un tipus de sinònims, els dialectals, que sí que comparteixen un significat idèntic.
Els sinònims dialectals són paraules que volen dir exactament el mateix però que s’utilitzen en zones geogràfiques diferents. Per exemple, moix i gat signifiquen el mateix, però moix és la paraula que fan servir a mallorca per anomenar un gat.

 L' antonímia:
Quan dues paraules tenen dos significats contraris diem que són antònimes. Per exemple, respondre i preguntar, obrir i tancar, clar i fosc són mots que volen dir el contrari. L’antonímia és el fenomen oposat a la sinonímia.





L'accent diacrític

 

L'accent diacrític

 

 

 

 

 

Ocórrer el mateix amb alguns mots bisíl·labs: dóna/dona (del verb donar, persona de sexe femení)dóna’m un accent que me l’emporto posat. Dona gran sense bastonet, bona salut i cap ben dret.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El conte i la novel·la

 

El conte i la novel·la

 

 

El conte:

 

Conte és una narració breu i la trama gira al voltant d’una sola situació principal.

 

La novel·la:

 

Com ja saps, el gènere narratiu és l’evolució del poema èpic, que escrit en vers ens explicava les vivències d’un heroi. més endavant, a l’edat mitjana, es parlava de romanç ,que narra les peripècies d’un cavaller i, sovint, també combinava el vers amb la prosa.

 

La novel·la, tal com la coneixem ara, fa uns cinc-cents anys que existeix. una de les de les primeres novel·les modernes i, també, de les més reconegudes és el quixot, de miguel de Cervantes.

 

 



La polisèmia

 

La polisèmia 

Quan una paraula té més d’un significat, com ara banc, diem que és polisèmica.
Entre els diferents significats del mot hi ha una relació de semblança o analogia i tots ells tenen un origen etimològic comú.
Per això quan busquem una paraula polisèmica al diccionari, apareixen en una sola entrada els diferents significats de la paraula.

 



La majoria de paraules polisèmiques provenen del lèxic més quotidià i conegut. Per això no és gens estrany que molts d’aquests mots facin referència a les parts del cos (boca, cap, llengua...) o a objectes que fem servir en el nostre dia a dia (taula, caixa, clau...).

 

Normes d'accentuació

                                                                Normes d'accentuació

En la parla, no pronunciem totes les síl·labes d’una paraula amb la mateixa intensitat. sempre n’hi ha una que sona més fort. És la síl·laba tònica.
       
de-sem-bre            tí-mi-da            im-pres-so-ra        a-vi-a-ci-ó         na-va-lla



Per accentuar correctament primer hem de repassar com poden ser les paraules segons on recau la síl·laba tònica.
Les paraules poden ser:

• Agudes:

Quan la síl·laba tònica és la darrera.
par-dal   can-tó    tam-bé    vin-dran    Ra-mon 

• Planes:

Quan la síl·laba tònica és la penúltima.
se-tem-bre     pè-sol    cal-ma    e-xa-men    ba-rí-ton

• Esdrúixoles:

  
Quan la síl·laba tònica és l’antepenúltima.            

 là-mi-na        en-ci-clo-pè-di-a       càp-su-la


En català tenim dos tipus d’accent: obert o greu (`) i tancat o agut (´).


La a porta sempre l’accent obert: càntir, exàmens...

La i i la u sempre porten accent tancat: martí, algú, útil...

La e i la o poden dur accent obert o accent tancat, segons si la pronúncia de la e i la o és oberta o tancada: cotó, això, també, perquè...

• S’accentuen les paraules agudes que acaben en:

 

 

• S’accentuen les paraules planes que no acaben en cap d’aquestes dotze terminacions anteriors.
• S’accentuen totes les paraules esdrúixoles.
• Les paraules agudes acabades en diftong no s’accentuen.

 

Una estratègia que ens pot fer molt servei és la comparació de sons. No més ens cal conèixer quatre paraules, que ens serviran de mostra, accentuades en els quatre sons. Podem utilitzar, per exemple, els mots:

 

                                               perquè        també     això     carbó

També podem tenir en compte algunes remarques de caràcter general:

• La majoria de paraules agudes acabades en -e, -es, -en, porten accent obert: mercè, obès, comprèn...
• S’exceptuen verbs en futur (pensaré, sortiré...), mots que fan el plural en -essos (congrés, accés...) i mots com només, també, després...
• Amb les agudes acabades en -o passa exactament el contrari, ja que duen gairebé totes accent tancat: bombó, sabó, torró...
•  S’exceptuen això, allò i però. la immensa majoria de paraules planes amb accent a la e o bé a la o porten accent obert: pèsol, grèvol, còmic, patètic, tòpic...
• L’accent de la e i de la o en les paraules esdrúixoles és sempre obert: sèmola, mèdica, còmoda, mònica...,
• Excepte en alguns mots: fórmula, pólvora, església ...

 

 

 

 



Rondalla i llegendes

 

                                                              Rondalla i llegenda

La rondalla :

L’origen de la rondalla és molt antic, neix de la curiositat per l’entorn i d’algunes situacions determinades a les quals s’enfrontaven els nostres avantpassats.
El coneixement era molt més inaccessible i la majoria de la població era analfabeta, d’aquí prové l’alt component de màgia de les rondalles.
La rondalla és una narració que explica fets meravellosos i màgics basats en situacions comunes a tots els pobles de la terra.


La llegenda:

Llegenda és un relat que té l’origen en una situació real (vida d’un personatge històric, origen d’un cognom o ubicació geogràfica).
A diferència de la rondalla, els personatges heroics els podem conèixer pel nom, la història es desenvolupa en un indret determinat i els fets s’expliquen com si fossin reals.
Per tant, podem dir que un dels trets característics de la llegenda és la versemblança d’allò que es narra.
Un dels trets més significatius de la llegenda és la barreja d’elements i fets reals amb situacions imaginàries o inventades.