Varietat lingüística geogràfica

Varietat lingüística geogràfica

 
Concepte de varietat lingüística:
 
Una llengua no es parla igual a tot arreu. per exemple, un lleidatà i un mallorquí no parlen igual, tot i que tots dos parlen la mateixa llengua, el català. totes les llengües tenen variants geogràfiques. hi ha paraules que es diuen o es pronuncien diferent dins un mateix territori lingüístic. com hem vist a la unitat 5, els sinònims regionals en són un bon exemple: un ca a mallorca és un gos a la zona central del principat; hui a valència vol dir avui al principat, i espill a lleida és un mirall a la resta del principat.

 

 

 

 

Família lingüística: 

 

Una família lingüística és un grup de llengües que estan emparentades històricament perquè deriven d’una mateixa llengua antiga, que amb el pas del temps va donar lloc a diferents dialectes, que es van anar diversificant tant fins al punt que van esdevenir llengües diferents.

 
Les llengües romàniques:

A la família lingüística de l’indoeuropeu, també hi pertanyen un centenar de llengües més, entre les quals hi ha l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, l’indi, el persa, el portuguès, el rus, l’italià i l’irlandès.

Les grafies b/v, g/j (normes i excepcions)

Les grafies b/v, g/j (normes i excepcions)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

´

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El teatre

El teatre

 

 

 

 



 

Verb (2)

Verb (2)

El camp semàntic

El camp semàntic

A la unitat 2 vam estudiar que les famílies de paraules són mots que tenen el mateix lexema (vent, ventijol, ventar, ventada...). però també podem agrupar les paraules d’una altra manera: segons el seu significat, és a dir, a partir del seu camp semàntic.

Un camp semàntic és un conjunt de paraules que tenen un significat semblant i que estan relacionades amb un tema. per exemple, altres paraules (simples o compostes) i sintagmes que formen part del camp semàntic de platja serien tovallola, sorra, mar, para-sol, crema solar, ulleres de sol i banyador.

La essa sorda i la essa sonora

La essa sorda i la essa sonora

La classificació dels sons depèn dels òrgans que intervenen en la seva producció, de la manera com s’articulen i de com hi intervenen les cordes vocals.

En aquesta unitat tractarem dos sons consonàntics: la essa sorda i la essa sonora. una consonant sorda és aquella en què les cordes vocals no vibren i una consonant sonora és aquella en la qual sí que vibren.

Per exemple:

Observa aquest quadre:

Ortografia:

Com acabem de veure, hi ha moltes paraules amb so de essa sorda en què no podem raonar quina grafia els correspon (c, ç, s o ss):

Narrativa de misteri i policial

Narrativa de misteri i policial

Els relats de misteri i policials omplen el lector d’intriga ja que són plens de secrets que s’aniran aclarint a mesura que avanci la lectura.

Narrativa de vivències personals i d’aventures

Narrativa de vivències personals i d’aventures

 

 

 

SORTIDA-VIATJE-TORNADA

 

 



 
 



 

Verb(1)

Verb(1)

 

 

 

Forma:

 

El verb és una categoria gramatical variable i ha de concordar sempre en nombre amb el subjecte de l’oració. és format per un lexema o arrel i un morfema o desinència.

 

• El lexema o arrel és el component del verb que n’aporta el significat i és invariable(excepte en alguns verbs irregulars).

 

Per identificar el lexema del verb, hem de convertir la forma verbal en infinitiu i separar-ne la terminació (-ar, -er, -re i -ir).

 

• El morfema o desinència és el component del verb que, unit al lexema, permet conjugar les diferents formes verbals. aquests morfemes verbals ens indiquen la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte als quals fa referència el verb com veurem més endavant.

Identifiquem aquests morfemes :

 

c-qu

g-gu

j-g

qu-qü

gu-gü

 

 

 

 

Les conjugacions:

 

 

Quan flexionem un verb amb els morfemes verbals diem que el conjuguem. amb els verbs conjugats podem obtenir totes les formes necessàries per escriure i parlar, és a dir, per comunicar-nos.

 

Els verbs catalans es classifiquen en tres models de conjugació i sabem a quina conjugació pertanyen per la desinència de l’infinitiu:

 

 

 

 

 

 

 

 

L’infinitiu, a més a més, és la forma que ens serveix per anomenar el verb

 

Tipus de verbs:

 

Des del punt de vista morfològic (de la forma):

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Des del punt de vista semàntic (del significat):

 

• Verbs predicatius: aporten una informació completa sobre una acció, estat o procés (el subjecte).
• Verbs copulatius: uneixen el subjecte i el predicat però aporten poc significat a la frase. són els verbs ser, estar i semblar.
• Des del punt de vista sintàctic (de la funció que fa en l’oració):

                 -Verbs personals: sempre tenen subjecte.

                 -Verbs impersonals: no tenen mai subjecte.

                 -Verbs transitius: que porten o poden portar complement directe

                -Verbs intransitius: no poden portar complement directe.

 

 

 

La persona i el nombre:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’ús del guionet en els mots compostos

 

L’ús del guionet en els mots compostos

 

 

Els mots compostos s’escriuen junts i sense guionet, excepte en els casos següents:

 

 

• Quan el primer mot acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-: barba-roig, para-sol, escura-xemeneies...

 

• Quan el primer mot va accentuat: pèl-roig, mà-llarg...

 

• Quan els compostos són repetitius i expressius: xip-xap, zum-zum...

 

• Quan el primer element del compost és un punt cardinal: nord-occidental, sud-africà...

 

• Alguns compostos que si no portessin guionet no els pronunciaríem correctament: abans-d’ahir, estira-i-arronsa, cap-roig...

Les vocals àtones: vocal neutra, o/u

Les vocals àtones: vocal neutra, o/u

 

 

En català hi han cinc vocals: a,e,i,o,u.

 

 

Els sons vocàlics:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La vocal neutre:

 

Vocal neutra, explicat d'una manera planera, és un so que no és ni el de la a ni el de la e. podríem dir que és entremig.

 

 

 

Noms i adjectius:

 

La norma general és que els noms masculins acabin en -e i els femenins, en -a. 

 

 

 

 

home      pobre     dona    pobra    maleta   grossa

 

 a. Ens adonem de seguida que aquesta norma no és tan general, perquè té moltes excepcions:

•        Noms masculins acabats en -a: dia, indígena, nòmada, ioga, mapa, papa...

 

•         Noms femenins acabats en -e: febre, imatge, mare, torre, classe, frase, llebre...

 

 b. Els plurals dels mots que acaben en vocal neutra s’escriuen amb -es:

 

          

                                  el jove       els joves          el cove     els coves

 

 

 Aquesta norma, de vegades, implica haver de fer canvis en alguns mots:

 

La plaça       Les places  (perquè la ç no pot anar davant de e)

 

La coca        Les coques

       

L’arruga       Les arrugues

       

La platja       Les platges  (perquè normalment davant de e no pot anar-hi j)

 

L’aigua         Les aigües

 

La pasqua     Les pasqües

 

c. En les terminacions verbals, si el so de vocal neutra és l’últim escriurem -a, i si és el penúltim escriurem -e.

        

 Canta    Cantes       Parlava    Parlaven

 

Excepte els infinitius dels verbs de la segona conjugació acabats en -re (moure, coure, entendre...) i quatre formes verbals obre, omple, corre i vine.

 

 

d. Una forma útil per saber si enmig de paraula hi va una e o una a quan el so és el de vocal neutra consisteix a trobar un mot de la mateixa família que tingui l’accent en la síl·laba que ens fa dubtar.

 

 

 Els sons vocàlics o/u: 

 

Acabem de veure que la a o la e poden sonar vocal neutra si es troben en una síl·laba que no és tònica.

 

Una qüestió semblant és el que li passa a la o, que de vegades sona u.

 

 Córrer   Correrem    Porta  Portaré    Olot  Olotina

 

La o quan es troba en una síl·laba àtona sona u:

 

Correrem Portaré Olotina

 

Quan una sola grafia (o) es correspon amb dos sons ([o], [u]) de seguida se’ns presenten problemes ortogràfics: quan sona u dubtem si hem d'escriure la lletra o o la lletra u.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



La narrativa fantàstica i de ciència-ficció

La narrativa fantàstica i de ciència-ficció

 

A l’altra cara de la moneda, hi trobem la literatura fantàstica. En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques principals de la fantasia són les següents:

Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi (l’arribada dels extraterrestres, els humans ens podem clonar, tenim ordinadors tan potents que ens volen dominar...) i construeix la història sobre aquesta idea. En canvi, els autors de fantasia no fan servir aquest recurs de la hipòtesi. 

La narrativa realista

La narrativa realista

 

La narrativa realista les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones en el seu dia a dia, és a dir, quotidians. Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època. La meta de l’escriptor és intentar reproduir la realitat que l’envolta:

 

 

L'apostrofació

 

 

L'adjectiu

L'adjectiu

 

L’adjectiu és una categoria gramatical que ens explica les característiques o les qualitats del nom al qual acompanya. dins l’oració, L’adjectiu fa la funció de complement del nom, encara que també pot fer la funció d’atribut.

 

La concordança entre nom i adjectiu :

      

Les paraules en negreta són adjectius: es refereixen al nom al qual acompanyen i en completen el significat.

 

Els adjectius mantenen una relació de concordança de gènere i nombre amb el nom que complementen.

 

La posició de l’adjectiu:

       

Dins la frase, la majoria de vegades l’adjectiu se situa al darrere del nom que complementa o al darrere d’un verb copulatiu (ser, estar, semblar).

              

 En altres ocasions, podem trobar l’adjectiu col·locat al davant del nom. aquesta inversió té lloc quan:

• Quan es vol donar èmfasi al nom
• Quan es produeix un canvi de significat

Les formes de l’adjectiu:

 

En el primer exemple, l’adjectiu buit canvia de forma quan acompanya un nom femení. És un adjectiu de dues terminacions.

      

En el segon exemple, l’adjectiu amable manté la mateixa forma, tant si acompanya un nom femení com un de masculí. És un adjectiu d’una sola terminació.

 

 

 

 

 

La derivació

La derivació

 

Paraules són formades per un lexema, que conté el significat bàsic del mot, i per morfemes, que són aquells grups de lletres que afegits al lexema donen un significat concret al mot i la seva categoria gramatical (nom, verb, adjectiu, adverbi...). d’aquest procediment, en diem derivació.

Ara fixa’t en quins són alguns dels sufixos més coneguts:

 

La dièresi

        La dièresi

 

La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats.

 

    reüll               aigües                Suïssa               terraqüi

 

   En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:

 

  a. Quan cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi.
   
 qüestió      aqüífer      aigüera     pingüí

  És la situació de dièresi més fàcil; no presenta cap complicació, ni cal decidir entre diverses opcions, ni hi ha excepcions.

  Els grups gua, guo, qua, quo, però, no en porten mai, de dièresi.

 
 
 

La narració

La narració

Segur que t’has fixat que quan expliquem una successió de fets que ens passen o vivim, normalment, ho fem seguint un ordre cronològic (per ordre com han passat els fets).

Tema:

 Els personatges de les narracions s’han d’enfrontar a situacions diferents i reaccionen d’una manera particular. segons com siguin o en quin àmbit ocorrin podem dir quin tema o temes predominen en la història.

Argument:

L’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats.

Narrador:

Espai i temps:

Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. no obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu).

Personatges:

Els determinants

 

Els determinants

 

Distingim diferents tipus de determinants: l’article, els demostratius, els possessius i els anomenats quantificadors: els numerals, els quantitatius i els indefinits

 

L’article:

 

L’article determinat expressa que el nom al qual acompanya és algú o alguna cosa coneguda. Sempre se situa davant del nom.

 

Els possessius :

Els possessius indiquen una relació de pertinença o de parentiu del nom que acompanyen respecte a una persona.
Distingim entre possessius tònics i possessius àtons.

Formes dels possessius tònics són les següents:

Les formes dels possessius àtons són les següents:

 

 

 

 

Els possessius àtons s’utilitzen sobretot en les relacions de parentiu: mon pare, ta mare, sa neboda.

 

  A vegades fem un ús abusiu dels possessius. cal prescindir-ne quan no siguin necessaris:

→ Es renta les dents tres cops al dia.

 

Cal diferenciar entre la funció del determinant i el pronom. mentre que el determinant acompanya el nom, el pronom el substitueix:

 

Aquest llibre sembla molt interessant. → Aquest sembla molt interessant.

 

Agafo el teu llapis. → Agafo el teu.

 

 

Determinants quantificadors expressen quantitat en relació amb el significat del nom al qual acompanyen. són: els numerals, els quantitatius i els indefinits.

 

Els numerals:

 

Distingim diferents tipus: cardinals, ordinals, partitius, múltiples i col·lectius.

 

Cardinals: indiquen una quantitat exacta.

 

Les formes un i dos presenten flexió de gènere: un/una, dos/dues.

 

Ordinals: indiquen ordre. presenten flexió de gènere i nombre.

 

 

Quan es fa referència a nombres molt alts, s’acostuma a utilitzar el cardinal: cinc-cents aniversari.

fem les abreviatures dels ordinals de la manera següent:

Singular: afegim l’última lletra de la paraula a la xifra:

primera → 1a; tercer→ 3r; sisè → 6è.

Plural: afegim les dues últimes lletres de la paraula a la xifra: primeres → 1es; tercers → 3rs; sisens → 6ns.

 

Partitius:Indiquen una part del total. presenten flexió de gènere i coincideixen en moltes formes amb els ordinals.

 

 

Múltiples: indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa. 

 

 

 

Col·lectius: són noms en singular que indiquen diverses quantitats. coincideixen en algunes formes amb els ordinals femenins.

 

 

 Els quantitatius:

 

 

 

Els indefinits:

 

Els indefinits determinen la quantitat d’una forma molt imprecisa. per exemple: un dia, unes sabates, alguna vegada, qualsevol moment... les formes dels indefinits les classifiquem en:

 

 

Fixa’t que les formes qualsevol i tal només flexionen en nombre, però no en gènere. així, utilitzen la mateixa forma tant per al femení com per al masculí.

  Les formes mateix, mateixa, mateixos i mateixes no s’utilitzen mai com a pronoms. aquesta funció la fan els pronoms hi i en:

  Juga en un equip de bàsquet i és la capitana del mateix → incorrecte

  Juga en un equip de bàsquet i n’és la capitana → correcte

  Tal com hem vist que passava amb alguns determinants demostratius i possessius, alguns determinants numerals, quantitatius i indefinits, a més de la funció de determinants, poden actuar com a pronoms i substituir un nom:

Va ser la primera (determinant) noia que va arribar. → va ser la primera (pronom) que va arribar. 

Ho pot fer qualsevol (determinant) persona. → ho pot fer qualsevol (pronom).

Fa molta (determinant) calor. → fa molt (pronom) que no el veig.